“Tant de bo puga disputar aquest estiu els meus cinquens Jocs, però sóc pessimista pel COVID-19”

El castellonenc Pablo Herrera, de 38 anys, és una llegenda del volei platja espanyol que continua donant molta guerra. La classificació per als Jocs la té en la butxaca al costat del seu company Adrián Gavira i junts preparen a Tenerife una temporada repleta d’incerteses.

• Us heu instal·lat ja a Tenerife per a preparar la temporada i els Jocs de Tòquio. Com van responent les cames?

A poc a poc. Després de tants mesos sense saltar, ens anem acoblant. Hem acabat la primera setmana de treball i ens anem adaptant a l’arena, a més de ficar-li treball a les cames.

• Encara no teniu el bitllet per als Jocs de Tòquio d’aquest estiu i el calendari penja d’un fil. En quina situació esteu?

Nosaltres estem el 10 o 12 en el rànquing i directament entren als Jocs els 17 o 18 primers. La resta de places ixen dels tornejos preolímpics que s’havien de jugar i que sincerament crec que és impossible que es disputen pel COVID-19. Parlaven de fer una bambolla en el primer torneig, que és al març a Doha, i d’ací traure les places però crec que no es podrà fer.

• Creus que aquest estiu es podran celebrar els Jocs?

És la pregunta del milió. Jo sóc pessimista, l’altre dia ho parlava amb Adri… Les notícies que arriben del Govern del Japó no són bones i l’altre dia llegia una enquesta a la població d’allí en la qual deixaven clar que no els feia gràcia que se celebraren els Jocs… No ho veig gens clar.

• Serien els teus cinquens Jocs. Hi ha algun esportista espanyol que haja disputat punts?

Crec que el marchador Bragat porta set o huit Jocs i encara continua donant guerra. Però la veritat no és una cosa que m’obsessione, cada any intente gaudir al màxim fins que els genolls aguanten.

• El premi gros el vas aconseguir en els teus primers Jocs, amb la medalla de plata a Atenes 2004 amb Javier Bosma de parella. Quins records tens d’allò 17 anys després?

Perquè mira, jo tenia llavors 22 anys i Javi 36. Ell em deia que no era conscient del que havia aconseguit i és veritat. Ara valores el difícil que és classificar-te per a uns Jocs i no parlem ja d’aconseguir medalla. Un mes abans d’Atenes estàvem jugant molt bé i guanyem a la Xina als brasilers que després es van emportar l’or, però en cap moment pensàvem que podíem arribar a les medalles.

• Després vas repetir novena plaça a Pequín, Londres i Riu. En quins Jocs creus que puguereu arribar més lluny?

A Pequín, amb Raúl Mesa, ens va tocar el passe a quarts amb els Estats Units i se’ns va ser un partit igualadísimo, crec que podíem haver aconseguit el diploma olímpic com a mínim. Després a Londres, amb Adri, vaig arribar fatal del genoll, pràcticament coix. Adri es va portar molt bé, va dir que jo tenia el mateix dret que ell a gaudir dels Jocs i després la competició no va ser tan malament. Vam fer bons partits i vam perdre en el “tie break” amb la parella estatunidenca que era número u. Finalment, en Riu ens va tocar amb la parella brasilera i va ser impossible perquè jugaven a casa i es van fer molt fortes.

• Creus que en l’actualitat hi ha més dificultat pel nivell físic de la nova generació de noruecs, alemanys i russos?

Els noruecs estan a un altre nivell. En els dos últims anys han guanyat quasi totes les proves amb molta superioritat. Els russos i els italians també vénen trepitjant fort, però és el normal, que les noves generacions vulguen fer-se lloc.

• Et veus seguint els passos de Raúl Mesa (la teua parella en Riu) i jugant en pista per a matar el “cuquet”?

Crec que no em donarà el físic per a tornar a la pista. M’agradaria, però no ho veig. Als meus genolls ja els està costant en l’arena, imagina’t en la pista. Seguisc molt de prop al L’Illa Grau, l’altre dia els vaig veure en directe, i estic al peu del canó amb tota la gent del club. No sé què faré quan penge les botes en la pista, però segur que em prendré un o dos anys tranquils per a gaudir de la família. Després seguiré vinculat a l’esport, però no se de quina manera.